Sant Vicenç de Montalt: Balls amb més oïda que vista

"Dedicat a tots aquells que, a la seva manera, m'han anat demostrant la confiança que tenen en mi"

Sant Vicenç de Montalt és una "petita" vila situada al bell mig de la comarca del Maresme. Té la particularitat de disposar de mar com de muntanya, tot i que el nucli històric estigui situat a la falda del Montalt.

Els santvicentins gaudeixen de gegants des de l'any 1986, quan es van estrenar els primers que avui en dia encara existeixen. No van ser fets de pressa i corrents, ja que la seva simbologia va molt lligada al poble. Bòbul i Margaridassa són els seus noms, inspirats en una antiga tradició (o costum), avui en dia recuperada, on es podien veure passejar pel carrer personatges esperpèntics. La meva relació amb Sant Vicenç de Montalt ve de lluny en tenir els meus tiets visquent-hi.

L'any 2005, per coses de la vida, vaig iniciar el meu vincle amb aquesta colla justament a la vila d'Arenys de Munt. Així doncs, aquest vincle es mantindria, però cada cop menys. Va ser l'any passat quan quan el cap de colla, aleshores Joan Vilà, em proposà crear una dansa nova, ja que l'any 2004 (després de recuperar la colla), en van estrenar una. La sorpresa en va ser molta, però alhora vaig agafar amb moltes ganes aquell encàrrec. La idea original era realitzar una adaptació de l'històric "Ball a Plaça", recuperat feia cosa d'un parell o tres d'anys.

L'adaptació musical ja estava feta (o s'estava fent, no ho recordo ben bé), i només calia posar-li moviments "gegantins" al ball. Així doncs, aquesta dansa tenia la particularitat que era una "suite" és a dir un conjunt de cinc músiques que calia convertir en ball.   Vaig coincidir amb els geganters santvicentins que era important que aquest ball pogués ser ballat per tothom. És a dir, que ningú en quedès exclós. En aquest sentit la colla santvicentina gaudeix, des de fa uns anys, d'un membre que té el sentit de la vista gairebé nul. Malgrat tot, això no ha estat una dificultat per a que aquest membre s'aventurés a dur gegants, encara que de tamany i pes més reduïts (l'anomenat gegantó Toni Sors). És més, cada cop que veiem el gegantó amb un "bastó de ceguesa" a la mà és que l'està duent ell.

Així doncs, amb tot plegat vem iniciar assajos a principis de l'any 2012. Aquests assajos van finalitzar cap a l'abril, i es tornaren a reengegar a l'octubre, anant-hi jo cada dissabte (amb alguna eccepció) de setmana fins que va arribar les vacances hivernals. I no va ser dues setmanes abans de l'estrena que vaig rebre una trucada on se'm preguntava: "Veus clar que el poguem estrenar?". La meva resposta va ser concisa: "Sí, sempre i quant ens hi posem de valent". Així doncs, es van reempendre els assajos amb una filosofia una mica diferent a la que hi havia hagut fins al moment: il·lusió. 

Així va ser com aquest diumenge 20 de gener, a quarts d'una, es va estrenar l'anomenat "Ball a Plaça dels Gegants". Cada un dels moviments simbolitzava quelcom concret. Des del fet de treure a ballar la parella, amb pregunta i resposta (una volta del gegant, i resposta de la geganta amb una altra volta), amb El Passeig de Dansa; fins als "ristos" del Ball Plà. El moment clau, les dues sortides del gegantó Toni Sors duts per en Pedro Curado.

Realment ha sigut una experiència que mai oblidarè. Ara tan sols resta que tot plegat es mantingui en la seva essència.




L'Aligot betulonià que vola pel Montalt.