Jugar a ser Déu

Ahir vaig retroba un dels jocs que, en el seu moment, em va impresionar, i molt. Es tracta de "The Sims" un joc que sortí a la llum el 2000. The Sims és un joc d'estratègia i de simulació social en el qual no hi ha un objectiu concret per assol·lir. Simplement es tracta d'anar fent-los viure la vida fins a la seva mort.

Realment si ens hi parem a pensar aquest joc també, i durant la vida del sim, et permet jugar a ser Déu. En aquest punt, podem entrar en una mena de dimensió trascendent. Una dimensió de la vida i la mort, el cel i la terra, present i futur...

Està bé jugar a ser Déu? Bé, dit així segur que sona malament, però aquest joc, d'alguna manera, et dona la idea de les tasques que fa Déu. Jo crec en un Déu que mira pels demés, que quan et caus ell també i t'ajuda a aixecar-te, que quan t'enyores ell et consola, que quan et perds ell t'obre noves portes. En definitiva, un Déu que et vigila, et cobreix, et protegeix, et guia... I a la vegada també un Déu que et sapigui catigar quan calgui, i després saver perdonar-te.

The Sims és un joc que et permet vetllar per una sèrie de "persones". No creieu que en el fons aquest joc és una manera d'entendre, una mica més, el món de Déu?